Per la carrera que no deixo acabar

Sovint diuen que després de la carrera hi ha com un abisme. La joventut (o el tipus de vida) sembla acabar i els plans es redirigeixen. L'any que ve, si m'hagués quedat a la UAB, hauria estat el darrer. Me l'imaginava semblant a aquest. Beca pel matí, classes de tarda, juliol i setembre examens,... Ara però queda en suspens, ajornat mig any més i en cap cas puc dir que l'any que ve será com aquest.

Em pesava que els companys de classe haurien marxat (ben bé la majoria). Aquests 3 cursos se m'han passat volant, massa curts. En algun moment compartit hauria volgut que s'aturés el temps (a Lisboa, per exemple).

Ja els he dit mil cops que el primer dia de classe vai pensar que tots plegats eren una colla de raros. Ara ho puc afirmar i, a part, afegir que no em sobra cap al grup. Tal com son aporten el seu punt especial a aquesta colla que em fet entre tots. La formula no la sé...

De fet hi va haver èpoques que hem costava molt veure gent nova. M'haurà de perdonar un en concret al que li vaig donar una benvinguda una mica seca. Fa uns mesos em vaig adonar el que també els espontanis i nouvinguts han aportat. Sorry per l'inici. Era que sovint em costa els canvis i soc molt tancada als desconeguts. Ara però puc assegurar que tampoc m'imagino un sopar o farra de documentació sense compartir-la amb vosaltres, els de 3r.

Aquest estiu que aprofitem qualsevol moment per quedar i al setembre amb els retrobaments... de vegades tinc ganes de disecar-vos. Tranquis que no ho faré pas. Sé que llavors si que us hauria perdut. Així que el temps passa i anys empeny, no sé com serà el futur però no me l'imagino sense vosaltres. No sé de quina manera mutarà la relació. Sento però que sense tenir-vos com a possessió ja esteu dins meu. Per això ja sé que no us perdré mai.

En part me'n vaig a Granada per no tenir a l'Aguiriano. En part me'n vaig per no fer un any més de becària. En part me'n vaig per conèixer coses noves. I sobretot me'n vaig perquè no m'imagino una facultat de comunicació a la UAB sense vosaltres.

Així que a Granada m'allibero de veure els passadissos on us recordaria. Es podria pensar algú que és una fugida, segurament si... aquesta vegada però la fugida és cap endavant i no és eterna. Amenaço que tornaré!! bughaaghaaghaa

Decisions

Una vegada pasada la setmana i el cap de setmana seguia en la beca i el treball, arribava esgotada cada dia a casa i la nit que durava 1 hora mirant la televisió amb ma mare era tot un esforç... fins i tot em vaig perdre un dilluns el CSI!!!!!!

Vaig trobar un altre dia una guia de Andalusia, era més gruixuda i amb més fotografies. Pensava que estaria bé tornar a curiosejar indrets i llegir 4 coses... realment... semblava que qui havia fet aquella guia s'estimava Andalusia i de Granada i de Sevilla... deia moltes coses sorprenents! Parlava de Triana, de jaciments prehistórics en paratges naturals i d'un passeig de Granada que li deien "Paseo de los Tristes" i com li podien haver possat aquest nom a un passeig tan maco i tan alegre!! Us poso una foto de les vistes des d'aquest passeig (crec, vaja... pq com no he estat... m'hauré de fiar del flickr).

M'imaginava ja pujant al Mulhacen, apuntant-me a excursions pels marcs naturals que m'envolten i pels de més enllà. Visitant conjunts dolménics com els de Pozuelo. Prenent algo al barri de Triana de Sevilla (mmm m'han dit que la calle Betis està molt bé).

Llavors ja no dubtava, la setmana passada semblava això (semblava sols la setmana passada), em venia al cap sols 3 idees:

- si em donaria temps a veure i fer tot això en 9 mesos!!!

- si sabia Inma la sort que tenia per ser d'una terra tan maca i

- si es podrien tenir més ganes de les que tenia de viure allà